CONTE DE L'UNIVERS (COMPLET)

Hem acabat el nostre projecte de l'univers i ja hem llegit tot el conte que ens ha guiat per descobrir com és l'espai inmens en qué vivim. Des d'aquesta imatge podreu anar a llegir el conte sencer. Espere que disfruteu tant a casa com ho hem fet a classe.

CONTE: L'UNIVERS

Aquesta llàgrima, no sols va aturar la bola, sinó que a més a més, va apagar tot el foc i es varen formar grans núvols que durant molts dies, però... molts, molts dies, no van parar de deixar caure pluja a sobre de la petita bola. Tanta i tanta pluja va caure que aquella bola vermellosa, es va anar tornant cada cop més blava.

Tan petita era aquesta bola que, de tot això, el nostre amic, l’estel, ni se’n va adonar. Fins que un bon dia:

-Ei, tu!... Sí, sí, tu!... Què no em veus? Sóc aquí, al teu costat -digué una veu molt fluixeta i llunyana.

L’estel es girà a banda i banda, però no aconseguí veure res.

-Què no em veus? -tornà a dir aquella veu.

-No, no veig res -va dir l’estel-. Amb qui parlo?

-Amb mi, estel solitari, esforça’t per fer més llum i veuràs com així em podràs veure -contestà la petita bola blava.

L’estel va començar a bellugar-se per tal de donar més claror i...

-Ara, ara et veig! -va dir l’estel mirant aquell puntet blau-. Però, qui ets tu? I què hi fas aquí?

-La veritat és que no sé pas qui sóc, l’únic que sé és que si no deixes de donar tanta calor em socarraràs -contestà la petita bola blava.

-Ui, perdona! Però... és que em costa tant de veure’t! -digué l’estel al temps que afluixava la seva calor.

-Ara home! Ara s’està millor -digué la boleta blava-. I tu qui ets? I com et dius?

-Doncs, tampoc ho sé, només sé que sóc un estel i que em van deixar ben sol -va contestar el nostre amic.

Sí que estem arreglats! Si cap dels dos no sabem qui som -va dir la boleta blava mentre rumiava alguna cosa- Escolta!, què et semblaria si..., com que et van deixar sol, et posés de nom..., "sol".

-Soool? No t’hi has lluït gaire, no! -va replicar l’estel.

-I què tal... "SOL" amb Lletres grans? -tornà a dir la boleta.

-Bé, això ja és una altra cosa! Que de gran en sóc molt més que no pas tu -va dir l’estel mentre repetia: "Sol, Sol... El Sol"-. No sona malament amic! Em sembla que m’agradarà aquest nom.

-Ja t’ha costat prou, ja, decidir-te. I jo què? -digué el nostre amic blavet.

-Potser et podríem dir... "fosquet", perquè de llum no en fas pas, o... "blavet", pel color amb que jo et veig, o... "mulladet", per la quantitat d’aigua que tens, o també "malaltet", perquè t’han sortit unes taques ben estranyes -anava dient el Sol sense parar d’inventar altres noms.

-Taques? Quines taques? Renoi!... és cert. No me n’havia adonat amb tanta pluja. Ara se’m veu la terra i tot! -digué el petit puntet blau mentre s’anava aguaitant per tot arreu.

-Doncs, ja ho tinc! -va cridar el Sol-. Et podem dir... "TERRA". Sí, sí, no ho diguis, no..., amb lletres grans !

Des d’aquell dia el Sol i la Terra es varen fer molt amics, i així, l’un al costat de l’altra s’anaven explicant aventures, inventant nous jocs,...

EL COMETA HALLEY

ELS MOVIMENTS DE LA TERRA

Hem estudiat que la Terra fa dos moviments molt importants per a nosaltres:

- el de rotació, que fa que tinguem dia i nit

- el de traslació, que fa que tinguem les quatre estacions: tardor, hivern, primavera i estiu

Si cliqueu a la imatge, ho podreu veure!!

 

CONTE: L'UNIVERS

 

    Fa molts anys, allà en la foscor del cel, va néixer un petit estel, feble i groguenc amb moltes ganes de fer amics.
 

    La vida dels estels és tan llarga i, a més a més, tenen tan poca feina, que se la passen gairebé sempre jugant.

     Que, a què juguen els estels?
 

    Doncs, el joc que, potser, més els agrada s'anomena "El suaner paga primer". Els estels es posen en rotllana i després de cantar allò de: "Quatre estels hi ha al cel, jo els sé comptar molt bé,...", aquell a qui li ha tocat, s'ha de posar al mig de la rotllana i llavors, tots els altres comencen a donar calor tan fort com poden i si l'estel del mig es posa a suar, ha perdut i ha de pagar el vermut.
 

    És un joc ben estrany, oi?
 

    N'hi ha un altre també molt conegut que es juga per colles i que em sembla que s'anomena "Fem constel·lacions".
 

    És un joc bastant difícil perquè cada colla s’ha d'ajuntar per tal de fer dibuixos al cel, que ells en diuen constel·lacions. I així, fan dibuixos com... d'una óssa, d'una àguila, d'un gos, d'un escorpí, d'un guerrer, d'un lleó, d'una rosa,... Hi ha uns quants estels que fan de jutges i escullen el millor dibuix. Els guanyadors tenen com a premi un lloc fix al cel per jugar.
 

    El nostre amic petit i juganer sempre el triaven per ficar-lo enmig de la rotllana. I es clar, suava molt i no  hi va haver vegada que no li toqués pagar.
 

    A "Fem constel·lacions", tampoc no guanyava mai i pocs estels el volien per jugar. L'últim cop que va jugar, la seva colla va dibuixar un cargol i a ell li tocava fer la punteta d'una banya, però, vet aquí, que la seva llum era tan feble, que els jutges els van desqualificar.
 

    Sí, sí, ja podeu mirar cap al cel, que de cargol, no en veureu cap.
 

    Sírius, un dels estels més presumits de la seva colla, es va enfadar tant aquell dia que va convèncer a tots els estels per fer-lo fora. I de quina manera!

 

    Quan va arribar el nostre amic, tota la colla, amb Sírius al capdavant, van començar a llençar-li boles de foc mentre li deien:
 
     -Marxa! Ves-te'n! Que aquí ja no et volem!
 
    Ràpidament, el nostre amic, va girar cua i es començà a allunyar, al temps que una pluja de boles de foc li venia a sobre.

     Lluny ja, dels seus antics amics, el nostre estel, tot trist i sol, va començar a plorar des d’aquell racó de cel. 
  

    De tal manera, que una llàgrima del nostre amic va caure just a sobre d’una de les darreres boles de foc que li havien llençat.